Actualment, la banca són negocis privats. Negocis que es dediquen a fer ús dels nostres estalvis per a benefici propi a canvi d’una misèria en forma d’interès. Interès que treuen de les Pimes que necessiten inversió, dels nostres objectius personals de caràcter habitacional (les hipotèques), de crèdits que ens donen perquè realitzem els nostres projectes vitals (compra de cotxe, viatges, compres habituals…) Podem dir, doncs, que la banca privada juga amb els nostres diners i en fa més diners a benefici pròpi. A més, l’alt índex d’endeutament de les famílies fruit de la conjuntura, provocant l’alt índex d’endeutament de les caixes petites, ha provocat una reestructuració massiva del sistema de bancs i caixes, ajudant a aquestes últimes a no defallir amb diner públic, i venent-les, després i un cop sanejades, a la banca privada. O sigui que part dels nostres impostos que en principi hauríen d’anar destinats a escoles o hospitals, han anat a parar a la banca privada. És per això que des del Procés Constituent es proposa expropiar la banca privada.
Com que, per funcionar, a la nostra societat seguim necessitant crèdit, i encara hi ha gent amb capacitat d’estalvi, des del Procés Constituent es proposa la creació i defensa d’una banca ètica de caràcter públic que pugui suplir la feina que actualment fa la banca privada.
Un dels negocis més suculents de la banca privada és l’especulació financera. L’especulació, segons la wikipedia, és la compra d’un bé per a la seva posterior revenda a un preu més alt, amb la qual cosa el revenedur surt guanyant. L’especulació financera vé a ser el préstec de diners per a la compra d’actius, accions o deute sense anàlisi minuciós o amb un risc significatiu amb la única finalitat de guanyar diners. L’especulació financera pot implicar el comerç i venda curta d’existències, lligams, mercaderies, monedes, col·leccionables, bé immoble, derivats, o qualsevol instrument financer valuós per intentar beneficiar-se de fluctuacions en el seu preu sense tenir en compte el seu valor subjacent. Entenent que aquesta acció és totalment reprobable i gens beneficiosa per al 99% de la societat, el Procés Constituent s’hi posiciona en contra.
Planteja en termes de justícia la fiscalitat: qui més tingui, per les raons que siguin, inverteixi més a la comunitat a través dels impostos.
Així com les famílies o les empreses s’endeuten amb els bancs i han de retornar els diners prestats amb uns interessos parcats per l’entitat bancaria, els països tenen 3 maneres de finançar-se:
- Prèstecs d’entitats bancàries: com la resta de mortals
- Deute multilateral: Prestecs que es contracten amb el Banc Europeu d’Inversió, molt utilitzats en infraestructures, i que actualment suposen entre 10 i un 13% del deute total de l’Estat
- Emissió de bons o deute públic: suposa gairebé el 80% del deute total. Mitjançant aquest mecanisme, l’Estat emet uns bons que ven a una quantitat determinada. Aquests bons són comprats per agents financers, bancs principalment, amb el compromís que l’Estat els hi retornarà els diners invertits més una certa quantitat en forma d’interès. Un interès que augmenta a mesura que la situació econòmica es torna més difícil.
En els pressupostos de l’any passat, la segona partida més gran, 40.000M€, anàven destinats al pagament dels interessos del deute. S’estima que actualment el deute de l’Estat és de 900.000M€, el 90% del PIB. Al no haver-hi ingressos, perquè no hi ha activitat econòmica, per tant, no es paguen impostos, per tant l’Estat no té ingressos, aquests diners es paguen de les pensions, de les retallades en inversió pública a hospitals, escoles. Infraestructures, i tot tipus de recursos que s’extreuen del ja pobre i escàs estat del benestar. Per tant, des d’organismes que treballen entorn al tema del deute, i assuimit com a punt en el projecte del Procés Constituent, es planteja valorar quin és el deute legítim contret per la ciutadania a través d’una Auditoria i la part que no es consideri legítima, no pagar-la. Alhora, però, els mateixos organismes que treballen entorn a aquest deute insisteixen en la necessitat de deixar de pagar ja qualsevol deute per una qüestió bàsica d’emergència social. En moments en que part de la població està patint malnutrició, talls de llum i de gas, etc… no hi pot haver ni un sol € que marxi a pagar un deute que no se sap si és legítim o no. Per tant, i en paral·lel a l’auditoria, necessària, hi ha d’haver una moratòria inmediata al pagament del deute i dels interessos que aquest comporta.
1. Sistema econòmic ètic 